‘Plus ultra’ de Jacint Verdaguer

Plus ultra

Allà dellà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
—Estrelleta —jo li he dit—,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?
—No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.

COMENTARI 

El text, és constituït per una tirada de  vint-i-sis versos de huit síl·labes , dels quals, seguint l’esquema propi del romanç, rimen en assonància els parells.La forma és deliberadament simple i popularitzant. L’ús del diàleg, alguns paral·lelismes destectables en versos contigus, o bé la utilització del diminutiu «Estrelleta» a l’inici del diàleg, accentuen igualment el to popular i planer de la composició.

 Aquestes opcions formals i expressives contrasten, i en part atenuen, fins al punt que poden con-fondre el lector poc atent, amb la immensitat i la gravetat del tema que s’hi desenvolupa. També el lema en occità, amb la petició de guiatge per trobar el camí, i encara la referència a l’«alt verger» metàfora habitual-ment associada al paradís celestial, relacionant el poema dins la temàtica dominant Al cel, és a dir, en el «desig de fugida del món,d’enlairar-se fins a l’infinit a través de la poesia, de volar amunt fins a  l’enyorat paradís».

El context en què es desenvolupa és una represa del plantejament recollit al lema. El poema s’inicia amb l’observació, expressada en primera persona, d’una estrella concreta, que el jo prendrà per la més allunyada de la terra. La distància respecte de l’astre és accentuada per dues comparacions. La primera, on és remarca la condició de poc distingible, o  individualitzable, enmig de l’immens conjunt d’estrelles que poblen el cel visible des de la terra (també els qualificatius que se li adrecen, tot i que elogiosos, no fan altra cosa que remarcar aquest aspecte). La segona, on és fa èmfasi en l’allunyament, que converteix l’estrella en un element minúscul («una efímera lluerna»). Aquest aspecte és encara accentuat amb una inversió espacial de gran plasticitat: així com l’estrella s’ha de cercar «allà dellà de l’espai», la lluerna es troba en el lloc més profund de l’abisme, «al pregon de l’afrau». A continuació, la primera persona del poema se li adreça formulant una pregunta fruit de la constatació anterior. Demana a l’estrella si es troba al límit mésallunyat del cel. Aquesta qüestió, amb la creença implícita en un univers finit, dóna peu a una contundent resposta doctrinal, que posa de manifest que la pregunta partia d’una base errònia. L’estrella que el jo ha confós amb la darrera flor de l’alt verger, el límit més extrem de la immensitat, nega aquesta condició. No és sobrer remarcar que la resposta es val d’una ambigüitat de sentits entre el paradís celestial i l’univers, el qual, malgrat tot, al final del poema es revelarà tan passejable com el verger diví. Contràriament al que expressava la primera persona, l’estrella se situaria a l’inici del jardí, és a dir, com una llanterna, un indicador a la porta d’entrada. Però els conceptes d’inici i d’acabament es confonen, perquè el jo ha interpretat incorrectament el lloc que ocupa l’estrella en el firmament. El fet que l’hagi percebuda com la més llunyana li ha fet creure que es tracta de la darrera frontera i, doncs, que es troba al final de l’univers. En un univers infinit.